Les raons del poeta.

Trobo a una lleixa d'una llibreria de Malgrat les Noves cartes a un jove poeta que Joan Margarit ha escrit per tornar a reivindicar editorialment l'aportació que per al novell pot suposar l'experiència del sènior en un àmbit com el de la creació poètica. El títol "rilkeà" no em pot resultar més exòtic en uns temps com els que vivim, en els que la raça dels poetes sembla ben bé extingida o, com a mal menor, titulada en les belles lletres i publicitada per al profit d'altres afers al.liens a la poesia.

Alhora sobta l'èxit no aclaparador, però significatiu, que està tenint el títol (als suplements de llibres de diversos diaris apareixia entre els deu més venuts setmanes després del lliurament de la primera edició). Un llibret que, segons vol fer constar l'autor des de les primeres pàgines, va adreçat a un poeta, es a dir, a una persona que se sent i està convençuda que no pot estar-se d'escriure poesia. Aquesta atenció pot ser deguda a moltes causes. Per exemple, penso sense gaire audàcia en la fidelitat dels lectors de la poesia de Margarit vers les seves noves publicacions. Però així mateix m'agradaria pensar que el record que té un poeta exigent, com el que signa aquestes cartes per a poetes, d'un dels lírics més purs del XX pot provocar, de retop, una curiositat de cert abast entre lectors que no tenen gaire interès en el fet poètic i, fins i tot, se'n puguin formar una opinió improvisada d'una art que està sempre al llindar de les preferències del gran públic.

Des del pròleg que introdueix les cartes hom se n'adona que el treball de Margarit en aquesta obra està ben lluny de ser una reflexió profunda sobre els estris, les habilitats o les estratègies que envolten la creació poètica. Sempre té un punt de decebedor parlar de poesia, confessa. Qui vulgui trobar a l'obra la divulgació d'uns hipotètics secrets per a escriure poemes, com si n'hi haguès, de claus mestres, no farà més que caure en un dels diversos paranys contra els que Margarit vol advertir i prevenir al lector. Perquè és aquesta la vertadera intenció amb què l'autor omple les pàgines d'una prosa clara que, a més, es beneficia de les dues qualitats predilectes de la lírica: la concisió i l'exactitud. Els tòpics, l'autocomplaença, els diferents camins amb els que la facilitat sedueix al principiant poden destruir una vocació poètica germinal o bé revelar-ne la seva insuficiència.

No és gens retòric l'ús que Margarit en fa de la paraula "vocació". El fet que escriure poesia sigui en el món d'avui una de les poques dedicacions que necessiten una constància espontània i ferma l'allunya de les característiques d'un ofici o professió per als quals és indefugible una formació determinada. El poeta, diu l'autor, crearà a partir d'unes condicions inicials; tot seguit es servirà d'una "tecnologia" que està basada en un coneixement de la pròpia personalitat (la introspecció i la recerca dels "camins interiors", però també el coneixement dels clàssics); i tot plegat farà possible convertir la intuició elemental que guspireja en la paraula que canta un segment de veritat per virtut de la lírica. Aquesta vocació fa inajornable la creació del poema, i la necessitat de passar del primer esclat espontani a l'ordre i definició que exigeixen la gènesi sense fer-hi tard és potser l'indici que més clarament evidencia un poeta autèntic. Alhora el tret vocacional de la poesia l'empara de la manipulació infinita a què es sotmès tot allò que es fa de forma interessada.

Al capdavall, és la dedicació sincera que demana la creació de poesia, feta de renúncies i d'incomprensions, la que l'ha preservada de modes i circumstàncies històriques per tal de mantenir intacte, avui com de primer antuvi, el seu caràcter genuí i arrelat, intensament i com poques coses, a la vida, així com la consciència perpètua, que palesa la poesia, de ser una font renovada de consol i de recerca individual mitjançant, en paraules de Margarit, les actituds i les eines profundes que té cadascun per resistir la intempèrie material i moral on ens acostuma a dur la vida.