Dispara Narciso

Trobo a una lleixa d'una llibreria de Malgrat les Noves cartes a un jove poeta que Joan Margarit ha escrit per tornar a reivindicar editorialment l'aportació que per al novell pot suposar l'experiència del sènior en un àmbit com el de la creació poètica. El títol "rilkeà" no em pot resultar més exòtic en uns temps com els que vivim, en els que la raça dels poetes sembla ben bé extingida o, com a mal menor, titulada en les belles lletres i publicitada per al profit d'altres afers al.liens a la poesia. Alhora sobta l'èxit no aclaparador, però significatiu, que està tenint el títol (als suplements de llibres de diversos diaris apareixia entre els deu més venuts setmanes després del lliurament de la primera edició). Un llibret que, segons vol fer constar l'autor des de les primeres pàgines, va adreçat a un poeta, es a dir, a una persona que se sent i està convençuda que no pot estar-se d'escriure poesia. Aquesta atenció pot ser deguda a moltes causes.

Este sociólogo postmarxista escribe con una prosa nerviosa, con un aliento casi profético y una sensibilidad ya postmoderna , leo en la portada de la tercera edición que Kairos hizo de Cultura y simulacro de Jean Baudrillard. Yo añadiría que no escasea un estilo que a veces cae en un rebuscado dogmatismo, casi panfletario. En un claro tono pesimista de quien ya ha visto quemarse definitivamente las naves del combate, Baudrillard refelexiona sobre el definitivo triunfo de una realidad paralela que escamotea la realidad objetiva para erigirse en rectora moral y social del sistema, pero que no duda en echar mano de lo real cuando ve que la realidad "hiperreal" y paralela que construye para disuadir todo conflicto imprevisto entra en contradicción inevitable con su propio amo y señor. El monstruo, parece decir Baudrillard, se rebela contra su demiurgo y hay que narrar su rebeldía para atemorizar al espectador, sustituto ideal del ciudadano en este régimen de la simulación ofici