Viatges i flors.

-... en aquells anys el temps, es diu, no passa. Es diu, i jo crec que és cert. Encara no té l'infant una consciència clara de viure; es a dir, de consumir-se. I no s'assabenta de que les estones que experimenta, vulgars o emocionants, s'escolen inevitablement per tots els paranys secrets del temps... I tanmateix és l'edat en què la vida i el món se'ns ofereixen més generosament...

- Vosté ha dit en alguna ocasió que va deixar de viure als 12 anys, i que té la certesa de que no ha canviat gens des d'aleshores...

- Jo encara sóc una nena, ara conscient i experimentada, que té les mateixes passions i desitjos que aquella nena de Sant Gervasi, alegre, un xic introvertida, que vivia a la torre de l'avi Pere. Pot comptar: tinc les mateixes pors i aprensions. Sempre he cregut que la infantesa és un paradís perdut...Sovint em consolo en alguns records...

- Creu, potser, que aquesta afició a recordar per a consolar-se li fa pendre consciència que, d'alguna manera, ha deixat de viure?

- Ja li dic que, si fa no fa, jo vaig deixar de viure als dotze anys...

Trobem un jardí de la part alta de Barcelona. Un jardí particular que limita amb un altre jardí particular, i un altre encara una mica més amunt. Tres jardins que no semblen acabar-se i que estan plens de flors.

- ¡Quin roserar! A ca l'avi no en tenim, de roses com aquestes...

- ¿Que t'agraden les flors, reina?

- Força ¿No sap pas que em passo les hores somniant en jardins en els que voldria tancar-me i passar allà reclosa tota la meva vida?

Les roses encara no estan del tot enceses.

- Dispensi, ¿que li puc pendre una peònia?

Surt del jardí al carrer. Hi ha brogit. Decideix tancar-se a la cambra de casa.

- Ara, per exemple, recordo un dinar d'un matí qualsevol. El sostre de casa era altíssim, i un llum ostentós, d'aquells que en diuen "d'aranya", penjava sobre els nostres caps. Hi dinàvem el pare, la mare, l'avi Pere i jo en silenci, o parlàvem de llibres, de la Gran Guerra, del petit monument que l'avi havia bastit en un racó del jardí amb pedretes humils per honorar la memòria de Verdaguer...

- Ha estimat i estima les flors...

- Sí, amb vertadera passió; fins el punt en què m'he sentit òrfena quan m'he vist en algun indret sense tenir-ne un petit jardí i unes flors que contemplar. Semblava com si em faltessin les cames, cregui'm. Segur que té present que en els meus primers escrits -bé, per a mí esborranys ingenus, impotents- parlava de flors. Les flors eren per a mi la evasió. Jo ja no era una nena, sap vosté, i ja coneixia l'angoixa de la rutina i també la necessitat humana de fugir.

- I aleshores va descobrir que el seu desig era escriure.

- Bé que ho intentava, pero no me'n sortia. Jo volia escriure i publicar. Recordo un dia que vaig anar a la redacció d'una revista, a Sabadell crec que era. Un senyor, que deuria ser el cap de redacció, va fer un cop d'ull al manuscrit que tot just li havia oferit.

- ¿I diu vosté que vol escriure?

- Sí senyor, no trobo altre motiu de felicitat.

Al blau de la finestra es veu l'extrem de la branca d'un desmai. A estones hi volten ocells.

- Doncs el primer que ha de fer, senyoreta, és viure.

- Era una noia de vint anys casada amb el seu oncle "americano"...

- Sí, va ser un matrimoni desgraciat, però. Aleshores va venir al món en Jordi.

Un dia Coral li havia dit que les criatures de bolquers li feien fàstic perquè eren un farcell de brutícia. Un farcell... El cor se li va estrènyer.

- Però, malgrat tot, vosté va continuar escrivint...

- Sí, i encara més convençuda. Aquell home tenia raó: jo no havia viscut. Jo sabia de flors i de il.lusions amb jardins. Un dia vaig adonar-me que havia estat massa temps aturada al bell mig d'un somni que ja no em pertanyia...

- I va conèixer el dolor.

- I, ¿qui no l'ha conegut, el dolor? Li puc parlar d'un dolor íntim que em mantenia adol.lescent; i d'un dolor que vaig aprendre a no viure sola: el dolor de la guerra i de l'exili. Jo vaig sortir a peu de París amb els alemanys bombardejant la ciutat de dia i de nit. Ja coneixia els estralls de la guerra; però el cor no s'hi acostuma mai a la barbàrie, i Orleans ens va rebre amb un xiscle infernal de flames i desolació...No hi havia recer allà tampoc... Aleshores vam arribar a Limoges, i més tard, a Bordeus...

- ¿Encara li fa pes recordar el camí francès?

- ¡Vés, i ara! Els horrors que han vist els ulls conreen més històries que les alegries. Amb alegria es pot escriure un poema, un petit relat, quelcom estàtic... Però sovint els malsons, les frustracions, ens empaiten sense escrúpol i ens animen a escriure. Llavors, em vaig tancar en aquesta llar de Ginebra, o m'he passat tots aquests anys escrivint i escrivint.

-...en català.

- És clar ¿Veu aquesta biblioteca? Això ha estat Catalunya per a mi tots aquests anys: una abstracció i una nostàlgia alhora; es a dir, tot el que s'ha viscut intensament i s'acaba. Aquí he aprés a esperar. Aquesta és potser la lliçó que he aprés constantment de les flors: esperar, esperar, esperar...