El "Glosari" d'Eugeni d'Ors, o com bastir una llar.

Calen pocs però efectius elements: un jove de vint-i-tres anys i escaig, però amb cap moblat i capaç de ser seduit; un espai acotat que calgui eixamplar; una il.lusió torbadora i una época ni inflacionista ni deflacionista en la que poder aprofitar la bonança per conrear una fe comuna. La resta d'elements participaran de la benaurança de la nova llar, ja sigui com a veïns mandrosos als que poder alliçonar o veïns exemplars en els que enmirallar-se.

L'ú de gener de 1906 Eugeni d'Ors, batejat a si mateix com a Xènius, iniciava a "La Veu de Catalunya, el diari cabdal de la Lliga Regionalista, el que amb el pas del temps esdevindrà un dels itineraris més fascinants de la cultura catalana de principis del XX. Pare de la glosa periodística, d'Ors donà motlle cosmopolita al gènere de l'article literari a casa nostra, a partir d'uan cultura amplíssima, d'un esperit alhora local i universal, i d'una curiositat amatent als fenòmens més actuals i a la reflexió sobre la tradició humanística.

Ja des de les seves primeres gloses, hom pot trobar en d'Ors una personalitat carregada de determinació i una passió evident i manifesta: la d'assolir un grau de cultura, de civisme i d'eficiència a Catalunya capaç de convertir-la en mestra i model de societat. L'ideal clàssic del Noucentisme es ramifica tan prodigiosament en cada glosa de Xènius, que no és exagerat pensar que sense l'estímul quotidià que d'Ors va infondre en cadascuna d'elles, l'ideal de tota una classe, de tota una época i d'una regió que aspirava a anivellar-se amb la resta de nacions europees, hauria patit tota classe de trasbalsos, i tal vegada no hauria arrelat en la mentalitat col.lectiva dels catalans d'aleshores amb tanta eficàcia com ho va fer finalement gràcies a la col.laboració diària i fidel d'Eugeni d'Ors a les pàgines de "La Veu de Catalunya".

Cada glosa és una peça aïllada que només cobra sentit en un sistema. Per a nosaltres aquest sistema, aquest tot, és el Glosari; per als contemporanis de Xènius potser hauria esta quelcom més trascendent: la idea compartida d'estar construint una cultura sobre les restes d'una altra (l'ideal clàssic envers de l'anarquia romàntica); o com oposició vigorosa contra la caducitat i la decadència (Catalunya- Castella, i tot el debat que se'n succeí arran d'aquesta dial.lèctica) Només en aquest sentit, crec jo, cal comprendre el projecte i la tasca d'orsiana. Projecte que no es vol personal, sinò col.lectiu, espai que cal habitar per fermar-hi una llar comuna. En la seva glosa del 15 d'agost de 1910, d'Ors il.lustra aclaparadorament el seu anhel:

Doneu-me una palanca -es a dir, un home o un grupet d'homes capaços de sacrificis- i un punt d'apoi - es a dir un sentiment de nacionalitat nova, d'imperi a bastir o de religiositat fresca-, i jo us refaré un Poble.

Sovint el lector del Glosari troba en d'Ors una il.lusió captivadora, gairebé adol.lescent, i voldria combregar amb els seus desitjos, les seves joguines intel.lectuals, els seus debats que comencen i acaben en el mateix cos de la glosa... I aquesta voluntat del lector s'entén si es destria de tot el catàleg glosador una única temptativa: la d'incidir d'una forma contundent sobre la col.lectivitat, l'afany profètic i fins i tot messiànic d'Eugeni d'Ors. Talment l'ofici periodístic, com en altres temps el d'orador o el de sacerdot, és amotllat als seus plantejaments amb tanta eficiència, que no crec exagerat suposar que en setze anys de Glosari, d'Ors va influir més sobre la cultura i la ideologia catalana del que ho va fer Solidaritat Catalana; o capitosts com Prat de la Riba o Cambó.

En efecte, d'Ors no només va menar aleshores el timó d'aquella nau mediterrània que va ser el Noucentisme; sinò que alhora roman avui com testimoni, més que d'una història, d'una intrahistòria (per dir-ho amb Unamuno) catalana, els desitjos, les realitzacions i també les frustracions de la qual troben expressió clara, amena i revulsiva en un corpus glosador que avui ens arriba en dretura, malgrat totes les inclemències històriques, en forma de llar bastida i oberta generosament a qui la vulgui habitar.