D'optimismes.

No descobrim pas el Mediterrani si diem que vivim en l'época de l'hedonisme, i que poques coses ens disgusten prou avui en dia que la tristesa, la melanconia i tot allò avesat a elles: neguit, frustració, pessimisme... Així doncs, no és rar que tot el contrari del que ens causa dolor i temença (plaer, goig, confiança, satisfacció...) sigui enlairat, de forma exagerada i amb una ansietat tan intensa com il.lusa, als més alts desitjos de la benedicció.

L'optimisme és l'ingredient més preuat que hom cerca per definir i fermar la seva personalitat per tal d'acabar cuinant l'aliment terrestre més saborós, la nina dels ulls del més pregon dels nostres anhels, la felicitat. Qualsevol que no sigui massa despistat i tingui alguna noció de què és això que anomenem "vida" s'haurà plantejat alguna vegada si la felicitat existeix o no, si és un estat anecdòtic o una condició, un savoir vivre com diuen els francesos; o si en canvi és allò que ens atravessa sigilosament quan estem fent plans per aconseguir-la, un miratge que només sentim real quan ho recordem...

Sigui com sigui, no és difícil copsar mil varietats de la felicitat cada dia al nostre voltant, de tal forma que arribem a creure amb tota convicció que no només existeix, si no que a més és quelcom proper, abastable, fàcil i quotidià. No sé ben bé si això és així, si la felicitat, després de tot, ha baixat del seu llimb de trascendència per tal d'anivellar-se a les nostres misèries com a compensació instantània i indefugible. El que sí intueixo amb certa claredat és que hi ha una escola d'optimisme que és avui sobirana per sobre de qualsevol altra: la publicitat. Vet aquí com els cossos perfectes, les desitjos satisfets, els somriures lluminosos, la joventut eternitzada, la potencialitat per a duur a terme tot i a tothora no són ja ideals, si no realitats properes, tan properes com atravessar el llindar que separa l'anunci de l'establiment on roman silenciós i llampant el producte en què és consagrat tot el nostre bé. És clar que un producte és fabricat per ser gaudit i consumit; i després de consumit, erradicat. Aleshores tanquem de nou el cercle i ens trobem al bell mig de la nostra frustració altra vegada. És el que té l'optimisme de fast food: està format d'aquells giravolts que hom troba distrets al principi; ridículs més tard; i completament empipadors al final. La cultura actual està feta en gran mesura d'aquest binomi acció- frustració, i totes les conseqüències psicològiques que això comporta.

Però més enllà, o potser aquí mateix i abans d'aquesta escola d'optimisme de la publicitat, trobem un altre optimisme més satisfactori, potser menys inmediat i fàcil; però, sobretot, més sincer. És l'optimisme qe evita el giravolt, el cercle viciós per apostar per la difícil, però clara línia recta. És l'optimisme que un cop surt de casa i abandona el que vol deixar enrere ho fa per sempre i conseqüentment. És l'optimisme de l'energia que un cop ha conegut l'esforç, el reconeix ja en si mateix com un nou atribut.

Sovint trobem al nostre voltant persones dotades d'aquest optimisme; i, tanmateix, ¡qué fàcil és no para atenció a ells i tornar els ulls al món fabulós de la felicitat fictícia! Però l'edició d'avui de La Vanguardia fa esment d'un d'aquests casos feliços, i ho fa a tota plana a "La Contra" i a partir del perfil d'un noi feliç, sincerament, senzillament feliç; parlo de l'Albert Casals. L'Albert, un noi d'Esparraguera de 18 anys que en fa 10 que va en cadira de rodes, no ha parat de voltar pel món sense companyies ni diners ( ¡i bé que se n'ha sortit!), des que els seus pares van donar-li via lliure per a què comprovés allò que ell ja sabia d'avantmà: que el món realment manca de fronteres i que la vida no és pas difícil si ens ho proposem. Ho sabia abans i ho sap ara. I d'aquesta saviesa tan senzilla com prodigiosa no ha bastit pas cap escola, ni ha volgut alliçonar ningú, ni ha demanat el vot per cap partit polític, ni ha presentat al públic cap producte encantador... Ell només ens convida a llegir la seva experiència, sense autoajudes ni falses complaences, sense promeses ni bescanvis, des de la seva plana web (http://www.elmonsobrerodes.cat/) Potser llavors confiarem en trobar altra escola d'optimisme més vertadera, més natural i arrelada a la vida pel sol fet d'haver conegut algú, com l'Albert, que no es plantegi la felicitat, perquè ja es senti feliç.